Què es pot dir d’un concert en què res del que sonarà està escrit ni prefixat? Sembla una d’aquestes ocasions en les quals, més que mai, la declaració de Frank Zappa «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura» ve al cas. Aquesta afirmació és una reformulació del lloc comú de la inefabilitat de la música, de la insuficiència del llenguatge verbal i de les seves constriccions per explicar el fet musical en si. La pràctica de la improvisació lliure és tota una declaració d’intencions de la militància contra les constriccions i les cotilles en qualsevol dels seus vessants. És un gest de manumissió dels jous de tota herència convencional en el tractament sonor i la independència vers els condicionants institucionals. La improvisació lliure és la pràctica lliure de la música, la composició instantània i alliberada d’haver d’esdevenir obra perenne o patrimoni susceptible de ser descrit o prescrit.
Com dèiem en la presentació del cicle Huddersfield a Barcelona la passada temporada de Sampler Sèries, la història de l’anomenada música contemporània ha anat integrant, als seus marges, un component de difícil categorització sota el paraigua comú de les «músiques experimentals». Partint d’una pràctica que s’oposa i qüestiona els modes institucionalitzats de programació, composició, interpretació i gust, els processos de transmissió i difusió d’aquestes s músiques han conformat la seva parcel·la pròpia. Es pot adduir un cúmul sempre insuficient de raons que justifiquin o expliquin el sorgiment d’un descontentament vers aquests atzucacs i que cristal·litza en una actitud de rebuig de les músiques i valors institucionalitzats. En la música experimental, doncs, no hi trobarem una tendència específica definida a partir de la compartició de característiques compositives comunes sinó des del fet de compartir la seva independència amb relació als valors convencionals, siguin els de la tradició o siguin els de l’avantguarda consolidada, del repertori contemporani o dels estàndards del jazz.
S’obre així un ventall molt ample, caracteritzat per plantejar una música immune als models analítics i valoratius tradicionals: ja sigui abandonant la notació convencional per utilitzar-ne una de gràfica (en què la dimensió prescriptiva de la notació queda relegada a un segon terme a favor de la dimensió descriptiva des de paràmetres considerats fins aleshores “extramusicals”, com és el cas de l’escriptura emprada per Hèctor Parra i Agustí Fernández en el seu Frec 2, que tindrem ocasió d’escoltar i veure pròximament a Sampler Sèries), plantejant la indeterminació com a motor estructural o bé expandint els límits físics tradicionals de l’instrument. En el concert d’avui es prescindeix completament de qualsevol partitura i de qualsevol regla de joc prefixada, i serà a través de la interacció del mateix joc entre els intèrprets (to play music) com s’aniran elaborant i transgredint les regles.
Des de la historiografia de la música contemporània existeix, tanmateix, una certa tendència a plantejar el sorgiment de la música experimental i l’adopció de les seves tècniques i recursos com quelcom ex-novo, com un desenvolupament sociomusical d’una certa elit musical orgullosa de no ser hereva de cap tradició. Com critica el musicòleg i compositor nord-americà George Lewis, és completament palpable l’omissió dels desenvolupaments contemporanis de la improvisació lligats al jazz. L’emergència i assimilació de la praxi experimental en la música contemporània de tradició europea (“eurològica”) coincideix plenament en el temps i en l’espai amb la consolidació del bebop, una gran activitat improvisada que repta la tradició jazzística i que expandeix l’experiència musical de manera inusitada des del pol “afrològic”. De la mateixa manera que amb John Cage es planteja una música lliure de càrregues a partir de la indeterminació i de la creació en temps real –en síntesi, una concepció utòpica de la màxima “autonomia” possible: sons que siguin només sons–, amb Charlie Parker, el bebop, Cecil Taylor i entitats com l’AACM (Association for the Advancement of Creative Musicians) o l’Art Ensemble of Chicago, la improvisació esdevé igualment un motor de creació sonora en temps real que constitueix un focus d’experimentació genuïna i de reivindicació de la llibertat individual i col·lectiva, malauradament menystingut com a aportació significativa tot i, sens dubte i com queda palès en el concert d’avui i amb l’aposta de Sampler Sèries per aquestes músiques, ser-ho.
Reseña (en catalán) en la revista Núvol: "Peter Evans, Agustí Fernández i Barry Guy: radicalment lliures", por Oriol Saladrigas
