Fotografiando el Jazz: Annika Francke

Mostrando entradas con la etiqueta Annika Francke. Mostrar todas las entradas

domingo, 20 de mayo de 2018

Som-hi? Som-hi!: Francke_Chant_Balanyà

© Roberto Domínguez - Francke_Chant_Balanyà

Josep Maria Balanyà_piano
Tom Chant_saxo
Annika Francke_saxo

Ciclo "Som-hi? Som-hi!", Sala Sinestesia, Barcelona, 17.04.18

lunes, 25 de diciembre de 2017

La Mirada 3.0

"Una peça de dansa i música que experimenta amb la mirada. La mirada dins, la mirada fora i la mirada compartida. Les possibilitats de ballar la confiança, mirar l'espai que balla. Sentir les mirades, escoltar-les per convertir-les en música i ball. Un procés de creació en una mateixa direcció, la Big band, la bailaora i el públic. Una peça irrepetible, que parla de la creació musical per al ball i la mirada que l'acompanya".

Comença amb aquell silenci. S I L E N C I = Absència de tot so o soroll. És llarg. “Qui començarà, ara? Són 12 persones a l’escenari!”. Com a espectadora sento també la necessitat de notar aquest silenci com una mena de preparació pel que vindrà. Sento com que ningú respira. Ni jo. És un silenci estàtic, però hi ha moviment. Una porta cap al so. I comença el so.

Em pregunto si és massa gran tot. Massa músics. Hi poden passar massa coses? O simplement moltes coses? Com trobaran el seu espai?

Decideixo entregar-me, donar-ho tot com a espectadora. Apropar-me i intentar sentir què volen explicar. Arribar allà on són, tot i l’ample distància; caminar junt amb els sons i el moviment i comprendre on són els músics, cap on volen anar...

Llavors me n’adono que no només hi ha els sons. Hi ha la Sònia. EL M O V I M E N T entre llums i ombres. L’elasticitat. La Sònia juga amb la faldilla, i aquesta tibantor m’evoca al no-límit. No hi ha límits en aquest escenari.

Però què hi cap en 1 segon? Hi pot cabre tant! El temps...

Costa adonar-me de qui hi ha i de què diuen. Se’m fa gran. Però alhora penso que és bonic perquè quan algú sobresurt, quan algú decideix, encara es fa sentir més. El so i el què vol dir.

Extraído del blog "Pinzellades Improvisades" de Laia Carbonell

La Mirada 3.0
Sònia Sánchez_baile
Jordina Millà_piano
Johannes Nästesjö_contrabajo
Joan Antoni Pich_violoncello
Pablo Selnik_flauta
Pol Padrós_Iván González_trompeta
Annika Francke_saxo alto
Albert Cirera_saxo soprano
Núria Andorrà_percusión
Ivo Sans_bateria
Diego Caicedo_guitarra
Teatre Auditori Cardedeu, Cardedeu - Barcelona, 02.12.17

miércoles, 21 de junio de 2017

Sònia Sánchez Trío - Improvisando Circunstancias - Noche (II)

Una sonrisa tuya cae en la hierba

y se pierde para siempre.
¿Y dónde se extraviarán
tus danzas nocturnas? ¿En las matemáticas?
Saltos y espirales tan puros
sin duda recorren
eternamente el mundo, y no me quedaré
despojada de belleza: el don
de tu pequeña vida, tu olor
a pasto mojado cuando duermes, azucenas, azucenas
que no pueden compararse con tu carne.
La cala, los fríos pliegues de su ego,
y el lirio, embelleciéndose a sí mismo
-manchas, y un despliegue de pétalos ardientes-.
Los cometas
tienen que atravesar tanto espacio,
tanta frialdad, tanto olvido.
Así se desvanecen sus gestos
cálidos y humanos, y luego su luz rosada
sangrando y desollándose
a través de las amnesias negras del cielo.
Por qué me son otorgadas
estas lámparas, estos planetas
que caen como bendiciones, como copos de nieve
hexagonales, blancos
sobre mis ojos, mis labios, mis cabellos
rozándome y fundiéndose
en ninguna parte.

Sylvia Plath