Chris Potter Quartet

Chris Potter Quartet

Chris Potter_saxo
David Virelles_piano
Joe Martin_contrabajo
Marcus Gilmore_bateria

Jamboree, Barcelona, 20.04.16

Gary Bartz Quartet

En los años 70 decidió no definirse como músico de jazz. ¿Por qué?

Con 14 años conocí al batería Max Roach. Fue como un padre y marcó mi forma de entender la música y la vida. A Max no le gustaba esa palabra. Ni a Duke Ellington. Llamarme "músico de jazz" sería como decir que solo puedo hacer un cierto tipo de música y no es cierto, he estudiado tanto a Beethoven como a Bud Powell. La música es la religión más antigua que existe y darle un nombre tan frívolo como jazz es faltarle al respeto, además es una forma de dividir a la gente. Como dividir a la gente por colores.

Fragmento de la entrevista para El Periódico de Catalunya

Gary Bartz Quartet

Gary Bartz _saxo alto y soprano
Barney McAll_piano
James King_contrabajo
Francisco Mela_batería
Nova Jazz Cava, Terrassa, 18.03.16
35 Festival de Jazz de Terrassa

Franco d'Andrea feat. Han Bennink

Franco d'Andrea feat. Han Bennink

Franco d'Andrea_piano
Han Bennink_caja
Daniele D'Agaro_clarinete
Mauro Ottolini_trombón
Nova Jazz Cava, Terrassa, 04.03.16
35 Festival de Jazz de Terrassa

Ernesto Aurignac Quintet presenta ANUNNAKIS

...Pensando en el infinito, pero para abajo....

Ernesto Aurignac Quintet presenta Anunnakis

Ernest Aurignac_saxo alto
Jaume Llombart_guitarra
Roger Mas_piano
Dee Jay Foster_contrabajo
Joâo Lopes Pereira_bateria

Jamboree, Barcelona, 13.02.16

Joey Baron "Drum Solo"

"I think a trade-mark of my style involves my getting a lot from a minimal arsenal of equipment. I just have hi-hats, a ride, a crash, a sizzle and a four piece kit… Number one, what I want to do is play music that is fun, that invites people in. If a person walked off the street into a performance of mine, he or she wouldn't need to understand the history of music to enjoy it. That's my job."

Joey to Modern Drummer, July 1996

Joey Baron "Drum Solo"

26è Festival Jazz Granollers, Casino Granollers, Barcelona, 24.01.16

Free Radicals: Peter Evans-Barry Guy-Agustí Fernández

Notes al concert

Per Jordi Alomar

Què es pot dir d’un concert en què res del que sonarà està escrit ni prefixat? Sembla una d’aquestes ocasions en les quals, més que mai, la declaració de Frank Zappa «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura» ve al cas. Aquesta afirmació és una reformulació del lloc comú de la inefabilitat de la música, de la insuficiència del llenguatge verbal i de les seves constriccions per explicar el fet musical en si. La pràctica de la improvisació lliure és tota una declaració d’intencions de la militància contra les constriccions i les cotilles en qualsevol dels seus vessants. És un gest de manumissió dels jous de tota herència convencional en el tractament sonor i la independència vers els condicionants institucionals. La improvisació lliure és la pràctica lliure de la música, la composició instantània i alliberada d’haver d’esdevenir obra perenne o patrimoni susceptible de ser descrit o prescrit.

Com dèiem en la presentació del cicle Huddersfield a Barcelona la passada temporada de Sampler Sèries, la història de l’anomenada música contemporània ha anat integrant, als seus marges, un component de difícil categorització sota el paraigua comú de les «músiques experimentals». Partint d’una pràctica que s’oposa i qüestiona els modes institucionalitzats de programació, composició, interpretació i gust, els processos de transmissió i difusió d’aquestes s músiques han conformat la seva parcel·la pròpia. Es pot adduir un cúmul sempre insuficient de raons que justifiquin o expliquin el sorgiment d’un descontentament vers aquests atzucacs i que cristal·litza en una actitud de rebuig de les músiques i valors institucionalitzats. En la música experimental, doncs, no hi trobarem una tendència específica definida a partir de la compartició de característiques compositives comunes sinó des del fet de compartir la seva independència amb relació als valors convencionals, siguin els de la tradició o siguin els de l’avantguarda consolidada, del repertori contemporani o dels estàndards del jazz. 

S’obre així un ventall molt ample, caracteritzat per plantejar una música immune als models analítics i valoratius tradicionals: ja sigui abandonant la notació convencional per utilitzar-ne una de gràfica (en què la dimensió prescriptiva de la notació queda relegada a un segon terme a favor de la dimensió descriptiva des de paràmetres considerats fins aleshores “extramusicals”, com és el cas de l’escriptura emprada per Hèctor Parra i Agustí Fernández en el seu Frec 2, que tindrem ocasió d’escoltar i veure pròximament a Sampler Sèries), plantejant la indeterminació com a motor estructural o bé expandint els límits físics tradicionals de l’instrument. En el concert d’avui es prescindeix completament de qualsevol partitura i de qualsevol regla de joc prefixada, i serà a través de la interacció del mateix joc entre els intèrprets (to play music) com s’aniran elaborant i transgredint les regles.

Des de la historiografia de la música contemporània existeix, tanmateix, una certa tendència a plantejar el sorgiment de la música experimental i l’adopció de les seves tècniques i recursos com quelcom ex-novo, com un desenvolupament sociomusical d’una certa elit musical orgullosa de no ser hereva de cap tradició. Com critica el musicòleg i compositor nord-americà George Lewis, és completament palpable l’omissió dels desenvolupaments contemporanis de la improvisació lligats al jazz. L’emergència i assimilació de la praxi experimental en la música contemporània de tradició europea (“eurològica”) coincideix plenament en el temps i en l’espai amb la consolidació del bebop, una gran activitat improvisada que repta la tradició jazzística i que expandeix l’experiència musical de manera inusitada des del pol “afrològic”. De la mateixa manera que amb John Cage es planteja una música lliure de càrregues a partir de la indeterminació i de la creació en temps real –en síntesi, una concepció utòpica de la màxima “autonomia” possible: sons que siguin només sons–, amb Charlie Parker, el bebop, Cecil Taylor i entitats com l’AACM (Association for the Advancement of Creative Musicians) o l’Art Ensemble of Chicago, la improvisació esdevé igualment un motor de creació sonora en temps real que constitueix un focus d’experimentació genuïna i de reivindicació de la llibertat individual i col·lectiva, malauradament menystingut com a aportació significativa tot i, sens dubte i com queda palès en el concert d’avui i amb l’aposta de Sampler Sèries per aquestes músiques, ser-ho.

Reseña (en catalán) en la revista Núvol: "Peter Evans, Agustí Fernández i Barry Guy: radicalment lliures", por Oriol Saladrigas

Free Radicals

Peter Evans_trompeta
Barry Guy_contrabajo
Agustí Fernández_piano

Sampler Sèries, CCCB, Barcelona, 27.01.16