Bayer_Sigil_Reviriego

Marcel·lí Bayer_saxos
Joni Sigil_percusión
Àlex Reviriego_contrabajo
L'Ex-Designer Project Bar, Barcelona, 3.05.19

Mixtur: Evan Parker_Agustí Fernández_Ivo Sans

Evan Parker_saxo
Agustí Fernández_piano
Ivo Sans_batería
Mixtur 2019
Caixa Forum, Barcelona, 28.04.19

Anna Subirana_Míriam Fèlix_Pol Padrós

Anna Subirana_voz
Míriam Fèlix_cello
Pol Padrós_trompeta
L'Ex-Designer Project Bar, Barcelona, 12.04.19

Cumpleaños Marianne Brull: Anna Subirana_Pol Padrós_Nuno Rebelo_Núria Andorrà_Pau Torres

"Somos víctimas -pensaba yo- de un doble espejismo. 

Si miramos afuera y procuramos penetrar en las cosas, nuestro mundo externo pierde en solidez, y acaba por disipársenos cuando llegamos a creer que no existe por si, sino por nosotros. Pero, si convencidos de la íntima realidad, miramos adentro, entonces todo nos parece venir de fuera, y es nuestro mundo interior, nosotros mismos, lo que se desvanece. ¿Qué hacer entonces?"

Antonio Machado

Anna Subirana_voz
Nuno Rebelo_percusiones
Núria Andorrà_percusiones
Pol Padrós_trompeta
Pau Torres_saxo
L'Ex-Designer Project Bar, Barcelona, 04.04.19

Le Ça de Sònia Sànchez

"Austero, minimalista, Le Ça es un experimento que busca reducir la danza a lo indispensable. Una bailaora invoca el flamenco y la danza japonesa butoh: sus movimientos son pausados, meditados, cuando se expresan a través del butoh, mientras que ganan en intensidad, en vehemencia, cuando hacen uso del flamenco.

A través de improvisaciones "pactadas", como las denomina su creadora, Le Ça nos invita a emprender un viaje a las pulsiones del inconsciente. Porque en el momento en que se olvida la técnica, el inconsciente fluye."

Texto extraído del programa del Festival "Dansa Metropolitana"

Sònia Sánchez_danza
Nuno Rebelo_guitarra
Miguel Ángel Soto Peña "El Londro"_cante
Auditori de Sant Ildefons, Cornellà de Llobregat, Barcelona, 29.03.19
Quinzena Metropolitana de Dansa

Chefa Alonso_Pol Padrós_Jorge Frías

Chefa Alonso_percusiones
Pol Padrós_trompeta
Jorge Frías_contrabajo
L'Ex-Designer Project Bar, Barcelona, 21.02.19

Nate Wooley's Knknighgh

"En un exercici d’honestedat insòlit, el nord-americà es confessava «una mica estancat» en el seu desenvolupament com a improvisador. «He tocat d’una manera determinada durant un temps i he desenvolupat manierismes i solidificat maneres de tocar i de pensar», reflexionava aquell matí de juliol de 2015. «Acabes per sentir-te cansat». Wooley es proposava llavors experimentar nous sistemes de tocar la trompeta i d’expressar-se, de pensar en la forma i en la improvisació, en un termini de cinc anys. El termini no ha conclòs, però els canvis han arribat. Fruits d’haver exercitat la voluntat.

Nate Wooley recorda ara aquell temps no tan llunyà com un moment de crisi superat. «Han passat moltes coses en els últims dos anys, sobretot perquè he tocat música d’altres autors en un context més clàssic que el de la nova música. Això m’ha fet canviar la manera d’apropar-me a la trompeta, perquè vaig haver d’aprendre a ser eficient tècnicament buscant un altre sistema del que faig servir quan improviso». Wooley ha deixat enrere un moment de crisi tècnica freqüent entre trompetistes, ja que es tracta d’un instrument que, físicament, exigeix molt. A més, ha aconseguit sortir de les aigües estancades d’una improvisació que el deixava insatisfet.

El quartet KNKNIGHGH, amb què es presenta en aquesta ocasió a Barcelona, és fill d’aquesta experimentació de noves formes improvisades. Amb ell busca aconseguir que els improvisadors s’esforcin a anar més enllà del llenguatge amb què se senten còmodes. Davant l’espectador s’hi situa un quartet que pot recordar una formació «tipus Ornette Coleman», connectada al free jazz, encara que les dinàmiques internes siguin molt diferents. Ells parteixen d’una melodia que, en paraules de Nate, «toquem cada vegada i que, d’alguna manera, estructura cada actuació» i els planteja un repte: «veure de quantes maneres diferents es pot tocar la mateixa melodia». Però, més enllà de l’exposició, hi ha el desenvolupament. I aquí els quatre integrants tenen la potestat d’afectar el rumb de la música fent un senyal per iniciar immediatament petites composicions fragmentàries del mateix trompetista. «És emocionant perquè pot anar en qualsevol direcció i, fins i tot, pot ser que no funcioni. Però això és viure aquesta música al límit, cosa que no passa tan sovint».

Carlos Pérez Cruz, extraído del programa de mano

Nate Wooley's Knknighgh
Nate Wooley_trompeta 
Lotte Anker_saxo
Dre Hocevar_bateria
Felix Henkelhausen_contrabajo
Sampler Sèries,Teatre CCCB, Barcelona, 13.01.19